Espero que l'estiu ho canvi tot

La meva relació amb el que era el meu millor amic s'ha acabat. No sé si temporalment o per sempre; i el mateix ha passat amb una de les meves dos millors amigues, bé, la diferència és que a aquesta ja tinc ben clar que no la vull dins la meva vida tal com és en aquests moments i el que no faré és demanar-li que canvi, de la mateixa manera que tampoc li demanaré que no canviï.

 

En algun moment em dec haver perdut, com he arribat fins aquí? acadèmicament he fet una remuntada brutal perquè sí, sóc una vaga, però quan vull alguna cosa de debò  m'esforço per aconseguir-la. En canvi, pel que fa a les amistats, em sento més sola que mai. Ja vaig perdre al meu grup d'amics, la meva "penya" com solíem dir... i em sento fatal cada cop que hi penso perquè per culpa d'això li he agafat rancor a molta gent i n'he perdut molta també.

 

Per altra banda: l'amor. Ai, l'amor. Sento que vull, que necessito una parella, vull trobar algú ja. No qualsevol ni el primer que se'm presenti, no. Algú especial, que em valori i m'estimi com jo a ell.

Perquè aquesta pressa per trobar a algú, així de sobte? he suposat que és per la soledat que sento respecte les amistats (tal com he comentat abans).

 

És per això que vull que vinguin ja les vacances d'estiu. Vull marxar a llocs nous, conèixer gent nova, viure més experiències i, si hi ha sort, enamorar-me d'algú que em correspongui (que ja toca...).

 

Provaré sort amb aquest estiu. Un estiu està ple d'oportunitats que no saps pas quan poden tornar i: "la cosa pierde color cuando la piensas dos veces y más dispuesto pareces a pensar en lo peor" ;)

 

Per un cop a la vida, pensaré en aplicar-me aquesta frase.

 

 

Quan la seva veu s'evapora en el silenci

Ho sento, fa dos mesos que no escrivia, però he estat bastant ocupada enderçant sentiments, emocions, pensaments i sobretot fent treballs, molts treballs hahaha

Francament, no sé per on començar. Diria que començaré per el noi de la ultima entrada: el meu millor amic, el de la relació especial.

Mai has sigut el típic sexymbol, ni el noi més comprensiu, però sempre has sapigut fer-me sentir bé i fer que aconseguis oblidar-me de tota la resta mentre passava el temps al teu costat. Vam arribar a pasar tardes senceres d'hibern al llit, parlan, sense parlar o adorminos, els dos, abraçats com cadells. Després de tot el que hem fet, només faltava posar la etiqueta de "parella" per arrivar a ser novios. Però no, jo no vaig voler. Em vas arrivar a dir de deixar la teva parella per estar de parella amb mi, però no vaig voler. Ara estic morta de fàstic, fàstic per saber que el que fas amb mi, després ho fas amb ella, tan tranquil. Estic amb els gelos que no m'hi caben al cos... L'altre dia li vas dir a la nostra millor amiga un munt de coses que jo mai m'hagués esperat que sortisin de la teva boca, la veritat, em va sentar fatal i sí, em vaig donar per aludida; què és això de que som segon plat? Que no som la teva máxima felicitat? dacord, entenc que la teva prioritat ara mateix sigui la teva novia, però de debó calia dir aquestes coses i tota la resta? No et vas quedar curt de repertòri noi.

És per això que l'altre dia vaig decidir tallar amb la nostra extranya relació, diguem-li "amigos con derecho a roce", tot i que els dos sabem molt bé que significava molt més que sexe. Et vaig dir que volia que s'acabés això i que quedessim com a amics normals i correns. Em va sorpendre la teva reacció: una mena de rebot, tristor, depressió i enuig. Després de dirme un seguit de frases sense gaire lligam ni sentit entre elles, el que vaig entendre va ser que: o som el que erem o no som res. En un principi em vaig enfadar molt, sincerament vaig pensar "vaya capullo", per tant ho vaig deixar córrer i et vaig dir que ja parlariem, ja que tu no paraves de posar-me excuses de que això no ho hauriem de parlar per whats, però jo no podia esperar després del que vaig llegir en un cert lloc...

Com ha quedat el tema ara? som amics, sí, però no és el mateix. Les converses es limiten al "hola" i amb una mica de sort, si el dia està animat, passen al "que tal"... Jo sé que d'aquí un temps tornarem a estar igual, però això serà quan deixis o et deixi la teva novia; perquè jo no puc estar amb una persona que està amb algú altra. Si jo tinc algú, no el vull compartir amb ningú. Sóc possesiva i gelosa, molt. I faig el que calgui per mantenir la persona que estimo.

Bé, per avui ja he parlat del tema principal, ara em sento molt millor.

Fins una altra!:P

El nostre "Com sempre"

S'està anant, no ho sembla però veig com s'allunya de mi, poc a poc. Parlo del noi de l'ultima entrada, el meu millor amic.

 

Després de l'embolic en el que ens vam enfadar per aquella tontería, després d'haver-ho resolt semblava que podiem perfi tornar a estar com sempre. Què és "com sempre" en la nostra relació? Per a nosaltres dos, el nostre "com sempre" és molt més que estar bé. És tenir una relació d'amics divertida, esbojarrada, entretinguda, idiota i tendre a la vegada, sobretot tendre...

Ahir el vaig veure despés de pasar dies sense quedar amb ell. Va ser molt divertit però no va ser com sempre. Fa una estona has estat a casa meva i tampoc ho ha sigut. Falta la tendresa... Sé que ara tens novia però no era presicament jo la que no volia que res canviés tot i que ara tinguessis parella i ara mira, no et culpo, simplement se'm fa extranya la nostra relació sense tots els seus requisits, aquells que la feien especial com cap altra.

 

El que penso ara és: quan la perdis a ella, realment em tornaràs a intentar recuperar com el que erem abans de que començesis algo nou amb ella? Suposo que si, però potser per aquell moment ja no voldré tornar, potser em donarà la sensació de que t'has aprofitat de mi, potser, potser, potser... En fi, no tinc clar que és el que em questiono, si de fet quan tens parella li has de ser fidel, tot i que tu d'això... Sempre dius que les ocasions s'han daprofitar, que és igual amb qui siguin i mai he estat dacord amb tu en aquest sentit. Sempre que anem pel carrer em vas comentan l'extraordinari cul de la noia que acaba de pasar o els fantastics pits de la dona del costat i fem conya sobre el tema però esque ets molt molt així, tenint novia o no tenin-la.

No ho notes però t'estàs distancian de mi o ho fas a propòsit i t'estas allunyan de mi en aquest sentit? Ja no m'agafes la mà mai, no em busques les abraçades, no em fas pessigolles, no deixes que t'agafi pel carrer... collons, molesta.

 

És un lleu rebuig constant per part teva que nose com acabarà.

 

 

Tot al mateix temps

En primer lloc, m'agradarua molt tancar el tema del noi el qual m'he passat varies publicacions parlan d'ell. El cas és que ja estic preparada per oblidar-te. Perquè ara? perquè de cop? bé doncs perquè despres de treure't del face, etc., vaig fer el que sempre faig: obrir-te. I sincerament va ser la millor desició en molt temps ja que per fi, vam poder aclarar tot el que haviem d'aclarar i per fi, vam poder acabar bé. Ja estic preparada per oblidar-te, després d'haver parlat amb tu, em resultarà més fácil.

 

En segon lloc (i crec que a partir d'ara les publicacions aniran una mica sobre aquest nou individu), voldria començar el tema del meu millor amic, amb el qual, han passat moltes coses anteriorment amb ell que m'agradaria retenir en la meva memòria per sempre. Què ha passat amb ell? Que ens hem enfadat brutalment per una gran, gran tonteria.

Aquest noi, és dels tipics que fagis el que fagis, o no s'enfaden o bé acaben perdonan-te rapidament (he de reconèixer que ha aguantat moltes coses) i si algun dia em va pasar pel cap que passaria si ens enfadesim, mai hauria dit que fos per una cosa tant insignificant. Insignificant des del meu punt de vista, ja que des del seu, l'he liat parda (o com a minim era el que deia mentre vam tenir aquest "pique"). Ara estem mig perdonanos (ara si, ara no), mig sense saber que fer i mig esperant a que l'altre fagi el pas.

Basicament, el que ha passat (i resumin-ho molt) és que segons ell sempre em fico on no em demanen i segons jo, que estic farta de que sempre em tiri la culpa dels seus problemas o de les coses en general en les que no tinc a veure. També que cada cop que l'intento ajudar s'ho pren malament, i cada cop que li intento fer veure un altre punt de vista de les coses es pensa que ja vaig en contra seu (portan-li la contrària). Li vull fer veure que jo no estic de part de ningú, que simplement dono la meva opinió de les coses i punt. Però pensem molt diferent i es pensa que em faig l'ofesa.
Abans no ens enfadavem tan sovin i per tonteries, abans quedavem diariament i ara mensualment... Des de que va començar a sortir amb una noia és com si jo fos la seva segona opció. Es veritat que sóc una tia molt pero que molt gelosa i bastan posessiva en tema amics, però la veritat és que aquest cop no culpo a la noia de tots aquests problemas entre ell i jo.

A veure que passa...
 

Quan saps que no tornarà

T'odio. No ho sé. Realment t'odio o només és el sentiment que em ve al saber que no et puc fer fora de la meva vida? No puc més. Que m'has fet?

 

Estic farta de tot i de tu el primer, he anat a la quedada d'avui només perquè em van dir que tu hi aniries, i oh, si que hi has anat però no has estat més de 5 minuts amb nosaltres. Te'n anaves amb els teus amics del teu "nou" insti... Ja no em miraves, em parlaves com si no hages estat ningú a la teva vida i te'n vas, sense dir adeú, a mirar una peli porno que t'has comprat amb els teus amiguets a casa teva. Molt bé campió, ole tu.

"Que et quedi clar que jo no et vull oblidar": això és la ultima cosa que em vas dir seriosament fa relativamen poc quan jo et vaig dir que t'havia intentat oblidar, doncs saps que? ves a cagar, estic farta de tu, no sé de que vas amb aquesta actitut amb mi. A la quedada em pensava que podria parlar una estona amb tu, explicarte el que havia estat fent fins ara i que tu m'expliquessis com estaves, però no, ni un hola al principi, ni un adeú al final.

No tinc ni idea de les entrades que he fet o si més no, les vegades que m'he dit a mi mateixa: oblida'l. Ok, però esque no puc. Acabo de treure't del Facebook, del Skype i de tot arreu menys del whatsapp (per si em truques, que no ho faràs ja ho sé, no agafarte'l).

No sé que més dir, ara sóc a casa, m'he volgut anar a casa des de que m'han dit que tu també havies marxat. Tenia ganes de plorar, em sentia massa impotent, només arrivar a casa, llançarme al llit i desofegar-me. Si que he tret unes quantes llàgrimes a la banyera però no les suficients com per sentir-me bé.

No et vull veure més, no vull sentir el teu nom, no vull saber res més de tu.

 

Ja no veig el dia en el que em pugui sentir bé amb tot això.

 

 

No sentir-se bé amb un mateix

Algun cop no us heu sentit bé amb vosaltres mateixos? Aquella sensació de buidor que tens continuament dins teu, aquelles poques (ningunes) ganes que tens de llevar-te per anar a l'escola, aquella angoixa que pateixes mentre fas qualsevol cosa i tot això sense saber ben bé el perquè?

A mi sí, però ja fa temps d'això, i tot i que només he viscut un cop aquesta época, m'agradaria parlar-ne, explicar com em vaig sentir, com veía el món en aquell moment.

 

No sé quan/com va començar ni quan/com va acabar, l'únic que sé és que quan et sents així el temps et passa molt més lent, s'et treuen les ganes de fer les coses i estas molt però que molt sensible. Parlo de fa cosa d'un any i poc, l'escola s'em va començar a fer massa pesada: havia perdut la motivació. Aquí va ser quan em vaig adonar que no em sentia bé amb mi.

Mai feia els deures perquè no em sentia amb anims i la única cosa que em mantenia dreta era saber que el cap de semana quedaria amb els amics. Sí senyors, vivia basicament per els caps de setmana, esperan-los amb ansia. Però, quan arrivava diumenge i ja començava a fer-se fosc m'invadia una sensació horrible, tot el que he comentat al principi i aquella angoixa tan gran em queien al damunt fent que m'anés a dormir tard perquè no volia que fos dilluns, no volia que tornessin les obligacions, els enuigs dels amics i companys al saber que no havia fet la feina de grup que em tocava, etc, etc, etc. No podia amb mi i el pitjor, era que ningú m'entenia.

Al cap d'un temps quan això es va veure reflectit a les notes em vaig veure obligada a donar explicacions. Explicacions per una cosa que ni jo mateixa en sabia el motiu. Ho vaig dir als pares. No crec que m'entenguessin però els hi vaig intentar explicar com em sentia i els hi vaig dir que no tenia motivacions, que tot s'havia convertit en una merda i que necesitava canviar d'aires. Els hi vaig demanar de canviar-me d'institut. Amb tot això em van intentar tranquilitzar i em van dir que ho intentes solucionar poc a poc, sense presses i que lu de l'institut segurament només ho pensava en aquell moment (no és cert).

El que vaig acabar fent bàsicament va ser dedicar-me a fer coses que m'apassionaven. A veure, no gastar tot el temps amb això però si dedicar-ne cada dia una estona. També em vaig posar de nou amb la feina, em vaig organitzar i vaig "tornar a començar", em vaig posar al dia de tot. Vaig anar fent coses així; primer amb menys ganes i cada cop amb més. L'unica cosa que fallava era que per els companys ja m'havia guanyat la fama de ser la tia passota i vaga que no fot brot i a qui queixar-se quan els treballs no sortien bé... Ejem, això darrer, aquesta fama encara em persegueix, però cada cop menys, tot i que se me'n fot bastant ja que l'any que ve per fi canvio d'institut a fer el que realment m'agrada i a començar el batxillerat.

 

Tot això, ho he explicat per desofegar-me i també per si algú llegeix aquesta entrada i se sent identificat, pugui guiar-se amb la solución o com a minim que sapigua que no és un incomprès del món.

 

PD: bfff ja tocava escriure alguna cosa :P

 

 

 

 

Ensopegan amb la mateixa pedra

Són incontables els cops que he ensopegat amb la mateixa pedra. Amb tu, sí. Sembla que m'agradi, i fins i tot semblo masoca. I és que realment és una decepció rere una altra, sempre igual: em decideixo no obrirte, aguanto una semana, perdo l'orgull, t'obro, i acabo decebuda i amb la ilusió a la paperera. És que ni tan sols t'interesa ja saber com estic? Potser ho fas perquè així m'oblides més ràpid... ho entenc, és el que hauria de fer jo també, suposo.

 

No n'aprenc? després de conversar amb tu penso "ara sé perquè el vaig deixar" i tot i això continu obrinte. Perquè? No ho sé... tinc l'esperança de que algún dia t'obriré i seras diferent amb mi, amb tot, amb tu mateix. Cada cop que somio amb tu, en el somni apareixes canviat, de debó CADA COP des que ho vam deixar, increible, m'estic fent una realitat que no és i cada cop que la borro del cap, la torno a crear i és que realment: ets una rosa, la meva rosa, que em caus a terra i cada cop que t'intento agafar em punxo amb les teves espines, aparentment invisibles, és clar.

 

Sobretot costa no pensar en tu cada cop que diuen el teu nom, cada cop que et veig conectat al Facebook o en linia al whatsapp, perquè sí, la veritat, m'he quedat molts cops, varis minuts amb el teu xat de whats obert, veiente en linia i esperan a veure el teu "escribiendo..." i no, no arriba mai... normal. No sé que és el que espero de tu, la veritat.

Quan parlo amb tu, de cop i volta em deixes de respondre, t'en vas sense dir adeú i coses d'aquestes que, no ho sé... perquè ho fas? perquè m'ho fas? em fa mal, semblo recuperada oi? sí, ric amb les amigues, surto amb amics, no parlo de tu, etc. però en el fons, no ho he superat. No estic segura ni tan sols d'haver començat a fer-ho. No em sento preparada, o potser simplement no vull... abans volia, tu em vas fer canviar d'opinió i ara mira: estic plantada. Sóc la única a la que li passa o tu també ho sents?

 

Mai arribaràs a llegir això (o aquesta és la idea) així que per aquí si que ho puc dir: t'estimo. Aquest darrer és d'aquells que fan mal al dir-los, no els tendres com els d'abans. Tot i així, t'estimo.